CréixerMent

L'única dificultat que sento avui és ntentar mantenir els braços sobre l'ordinador per poder escriure :-) He tornat a agafar la bicicleta i, malgrat que han estat pocs quilòmetres (uns 25) estic tant desentrenada que he acabat esgotada. No obstant això, aquests dies em va tornar a sorprendre escoltar la idea de que les dificultats en la vida són una cosa bona... Sembla difícil de creure, no? El que tothom volem és no tenir-ne! Però, realment, com diu Francisco Alcaide en aquestl post Un mar en calma nunca hizo un marinero experto   . Com sabríem quins són els límits que hem de superar si mai no ens els trobéssim? ______________________________________ U n bloc s' a l i m e n t a de c o m e n t a r i s! Diga'm la teva!   Te gusta?

Avui el món ha reduït la seva velocitat. Els arbres mouen més lentament les branques i les pedres resten immòbils, però, és clar, són pedres... Tocaba una  nova sessió del curs de Daniel Gabarró , del quall ja us n'he parlat. Diumenge profitòs... Aquest curs té la virtud (com d'altres) de recordar-me què sento davant del mirall que m'ofereix cada persona. De poder veure els meus límits -com avui deia en Daniel- per fer-los créixer.  I explicant com em semblava que la perfecció no era assolible més que conjugada (en plural) jo+tu = puc ser perfecta,  m'he adonat de dues coses: que ningú m'estava entenent i que era capaç de sobreviure al sentiment de vergonya que això em provocava. Més tard, encara com el món, semi-paralitzada, he visualitzat les demandes que la meva nena interior faria als meus pares; escolta i mirada. I després d'això el món s'ha parat definitívament. Bueno, ara sembla que reprén el seu ritme... suau, lent, com una exhalació. Quant

Con la primera, convé que bussegem dins nostre i trobem l'energia per créixer.Segons diu Antonio Blay en " La personalidad creadora "tot allò que no hem considerat prou bó o tot allò que hem cregut amenaçador dels nostres propis pensaments, desitjos i impulsos, ho hem acumulat a l'inconscient. Desterrat a l'oblit -teòricament- tot aquest material de rebuig (tot allò que hem lluitat per NO ser) pesa, ens resta energia; és energia congelada. Com la primavera, hem de bussejar dins la nostra ombra per enterar-nos de tot el  que no sabem de nosaltres, per integrar-lo, per ser-ne conscients i així recuperar la nostra energia al cent per cent.

Avui m'ha deixat impressionada el capítol sobre el càncer del llibre que us estic comentant aquests dies, la Enfermedad como camino  . El càncer és l'expressió de la falta d'amor de la nostra època. De la falta d'amor per els altres. De la falta d'amor per un mateix@, de la falta d'amor per tot allò que ens envolta. Diuen els autors que   la cèl·lula cancerígena comet un error mortal, es creu que existeix un exterior independent d'ella. Es reprodueix sense fí, esbojarradament, traspassant les fronteres dels òrgans, consumint la sang sense mesura, fins que es torna anaeròbia per ser més independent, convençuda que existeix un exterior a ella que pot conquerir. I aquesta  és la seva gran errada, perquè conquerit tot l' exterior es queda sense espai per viure. Resulta que ella, la cèl·lula cangerígena, que ha decidit ser  independent no ho és. Resulta que forma part d'un cos, una gran associació cel·lular. Com deia, diuen els autors que la cèl·lula