CréixerMent

Dies per retrobar-se, per posar-se a prova, per esbrinar fins on arriba la paciència, per gastar-la sense límit mirant les cares dels nostres estimats. Per saber dir no... als torrons, als polvorons, al segon plat de galets... al comentari airat de segons qui, malgrat que sigui Nadal... Dies per tenir clar què és el que importa, per saber jugar el joc dels regals sense perdre la compostura Per adonar-se que ens estimem fins i tot les sogres i els cunyats, o no. Dies per sentir que tot està bé, sigui com sigui, estigui on estigui sembli el que sembli.

Imagina, per un moment, que tot allò que desitjes que canviï en tu, ja és correcte. Imagina, ni que sigui per un moment, que absolutament totes les teves maneres de ser i de veure la vida són adequades. Imagina, que en el teu interior no n'hi ha lluita; que el que és, ja és  correcte i desitjable. Imagina que no existís cap raó per desitjar ser d'una altra manera. Imagina, que alló que més ràbia et fa cada dia, de tu, dels altres, ja és, i perquè és, és perfecte. Imagina que entens sense dubtar aquestes paraules. Imagina que ja ets Total, que ja vius en Plenitud, que en tu no existeix el conflicte. O imagina que tot el que penses i vius és la forma en que s'expressa a través de tu la Vida, i que això ja és Total. Que les teves cabòries i les teves dèries se sumen en un ésser perfecte; Tu, que ja és Ple. Imagina   que estimes el conflicte, perquè forma part de la vida que t'arriba i et permet conèixer-te millor a tu i al món. Costa d'imaginar? Per quina r

Fa un temps que volia escriure sobre una de les emocions més tossudes del nostre paisatge emocional; la culpa. O som culpables o els busquem. O generem o vivim culpa.  Diuen que la culpa  és l'emoció negativa que segueix totes les altres emocions. Si sento ràbia després sentiré culpa. Quan sento por seré després culpable de no ser prou valent. Puc sentir orgull i culpa, fàstic i culpa... Sempre n'hi haurà alguna persona o alguna idea exterior davant de la qual sentiré por de desamor; l'origen de la culpa .   I per això la culpa  i els culpables són a la nostra vida omnipresents. Però no cal que, de moment, escrigui sobre la culpa,  perquè he trobat aquest article de l'Herminia Gomà,  que em sembla absolutament perfecte. Aquí el teniu i espero comentaris !!! Si no, a sota de les pedres, buscaré els culpables :-)

Estava escoltant el programa de ràdio de Sergio Fernández, Pensamiento Positivo, i m'ha agradat la forma en que es descriu la mania del nostre cervell de produir contínuament pensaments negatius, pensaments automàtics de mancança,  alertes de perill. Sembla que la nostra maquinària interna pateix contínuament per la nostra seguretat i, com diu en S.Fernández en el vídeo, si passeges per un bosc, li interessa més alertar-te de la possible víbora que es pot amagar sota les pedres que de l'olor de les flors. I diu  literalment, " Nuestro cerebro está preparado para la supervivencia y no para la felicidad. Quiere decir, que nuestro cerebro va a tratar de identificar aquello que no funciona. No es que su vida sea un desastre, no es que su vida sea una catástrofe, es que su cerebro, que le quiere, está buscando aquello que falla a su alrededor para que Vd. siga vivo. O sea que,  reconcíliese con su cerebro!". Una mica de comprensió, doncs,   per aquesta màquina generador

Per això és difícil trobar solucions a problemes vells, perquè ho sé tot. Jo ja ho sé tot, per això puc quedar-me sense paraules guarint, dia rera dia,  el racó de la falta d'esperança. Jo ja ho sé tot, per això és inútil tot el que escolti, tot el que vegi, tot el que digui, tot el que senti. Jo ja ho sé tot, per això és millor que es calli el silenci i s'apagui el soroll, perquè jo, ja ho sé tot.

La veritat és que és un consol! Sembla que no som allò que sembla i que res no és allò que es veu... Que n'hi ha més. I els físics s'hi escarrassen i van per la cinquena (o més) teoria de cordes però no s'acaba de trobar la teoria que ho expliqui tot. Però és un consol...

Avui ha estat un dia de sol esplèndid i d'excursió per la Garrotxa.   Però no me les havia totes ... Una marxa amb més de 100 persones que corrien muntanya amunt com si fessin tard!  I començava a quedar-me enrera, ocupada en pensar que jo no podia ... Però és que realment no podia! El ritme al caminar era fort i,  malgrat que porto mesos descobrint que sota el meu cervell hi viu  un cos sencer, sembla que no ha estat prou i que al costat de totes aquestes persones entrenades, que diuen com qui no vol la cosa que s'entrenen per a una mitja marató, jo, no sóc ningú . Realment començava a pensar que em quedaria tirada, que no podria.  Abans de la caminada, ni se m'havia passat pel cap haver d'abandonar -ara que em sento tant forta!-  però començava a perdre l'alé, a suar, i a veure com tothom m'avançava...i he començat a dubtar de mi seriosament. Podria resistir aquell ritme? Estàvem pujant els últims 200 metros, carena amunt, quan m'he enrecordat que podi

Aquests dies estem fent-hi voltes a quines són les formes, quin és el camí per canviar; per abandonar allò que no ens agrada de nosaltres i crèixer de nou. L'altre dia Cristina em va semblar que demanaves una "recepta" com sovint la desitgem quan agafem un nou llibre.... la recepta!!! La que serà definitiva, ell llibre que segur que ens empoderarà o ens donarà LA pau. Hauria de dir que la recepta no existeix, però no és veritat; al contrari; diria que tothom té la seva pròpia .Algunes, les dels autors reconeguts són això -reconegudes- i altres són les pràctiques diàries, anònimes  però potents, els plats que tothom cuina de si mateix@. La meva recepta es basa en tres plats; un treball a nivell mental, a nivell cognitiu; un treball a nivell energètic, de mobilització de recursos poc coneguts i  un treball físic; de pur exercici corporal. A nivell mental crec que hem de creure coses diferents; hem de creure en que tenim el poder de canviar-nos, d'interpretar el mó

Aquest matí m'he aixecat pensant  -quina contradicció- que realment seria bona la proposta de no creure's els propis pensaments. Torno a dir que no m'he begut l'enteniment, no... És que si jo no me'ls cregués, realment no serien operatius. M'explico; no es tracta de que desordeni la meva comprensió del món. No es tracta que no sàpiga decodificar llenguatge, imatge, visió, percepció, objecte, subjecte...no. No trio desorientar-me i perdre la capacitat cognitiva que la biologia i la meva història personal ha construït; no. Trio simplement establir una distància, diferenciar entre "pensament" i "realitat" i no de fer d'aquests conceptes dos sinònims. Fàcil? Difícil? Possible? Els avantatges serien innumerables. La majoria d'escoles filosòfiques orientals i occidentals parlen d'això; de distanciar-se de l'objecte percebut per anar a trobar "a qui percep", de diferenciar els mecanismes que fan possible la percepció, inc

Avui he començat un curs amb Daniel Gabarró i us deixo la seva pàgina perquè hi ha molts enllaços interessants per explorar. Ha dit una cosa que m'ha agradat molt; que tots som Amor ja ho havia llegit i sentit moltes vegades, però que tota interacció és Amor , no ho havia sentit mai. I resulta que l'Amor pot ser gran o petit (com un gra de sorra o com una muntanya), per un mateix@ (quan encara no ser estimar els altres) o per a l'altr@ (quan ja no em suposa cap sacrifici), però Amor. Comparteixo completament altres coses que ha dit respecte a les creences bàsiques que ens porten "pel camí de l'amargura...", a saber: 1) Si pateixo és que estic en desacord amb la realitat. 2) N'hi ha, bàsicament, tres tipus d'estupideses: la de creure coses que no són reals la de voler canviar els altres la de creure que el món no hauria de ser així 3)Els meus pensaments són inofensius si no me'ls crec. 4) Qualsevol pensament que em cregui marcarà la

Ho som Tot; som la màquina de pensar sense parar; desgràcies, dols, mancances, faltes, retrets, penediments... Sóm la màquina rondinaire encesa, que cansa al final del dia, i a primera hora i en tot moment. Som el desencís de no poder, de no saber i de no fer. Però som també l'alegria, el riure del nen que corre en bicicleta, la ironia fina de l'amor benentès, la il·lusió de la feina ben feta, el temps utilitzat per ajudar, el relax del bany en l'aigua calenta, l'escalfor en les mans, la pau, la son, la gana el mar.  Som cervell esquerra i cervell dret; hemisferis germans... mal avinguts? Ho som tot i  som el TOT; la Vida en nosaltres s'enmiralla, l'alegria ens aplana el camí, perquè som això que creiem i molt més. No m'he begut l'enteniment :-)   És que em sembla que entenc el que diu la Jill Bolte Taylor. Que ho entenc amb tot el cos, amb tot el cap, amb tot el cor...i amb TOT el cervell :-). Jill B.Tylor és una neuroanatomista que en 1996

He de confesar que tenia pensada una altra entrevista per aquesta setmana però també tenia molta curiositat per sentir el famòs discurs d'Steve Jobs en Standord, en la inauguració del curs de 2005... i no m'ha defraudat; em sembla una història perfecta! "El vostre temps és limitat, així que no el gasteu visquent la vida d'un altre" "No us deixeu atrapar pel dogma, que és viure segons els resultats del pensament d'altres" "No deixeu que el soroll  de les opinions dels altres ofegui la vostra veu interior. Teniu el coratge de seguir el vostre cor i la vostra intuició". Només per aquestes paraules ja pagaria la pena, si no fos perquè abans, ens ha dit que "has de confiar en alguna cosa; el teu instint, el destí, la vida, el karma, el que sigui, perquè confiar; creure  que els punts es connecten, que les coses que ara et passen,  s'uniran i tindran sentit algun dia, et donarà la força per confiar en el teu cor",  en la teva

http://www.cop.es/colegiados/S-01862/20041204.htm  Estic llegint aquests dies sobre la teoria de McLean dels 3 cervells, que després seria divulgada per Goleman com la base de la intel·ligència emocional,  i he arribat a aquest article Carlos Inza , metge i acupuntor argentí que m'ha semblat molt interessant. És llarg i complex, però segur que a les persones afeccionades a la neurologia i la relació entre cos-ment-cervell-com jo- per  millor entendre els fenòmens personals, físics, humans... els resultarà d'interès.  (Per si voleu llegir l'article en la publicació original).   1. Introducción Todo organismo vivo posee una determinada estructura cuyas necesidades son resueltas por el conjunto del sistema. La tendencia de la evolución está en la dirección de lograr grados más altos de libertad para las nuevas especies. A medida que la vida ha ido saliendo del lugar donde nació -el mar- tuvo que resolver nuevos y formidables desafíos. Pero nunca pudo olvidarse de

He trobat un article sobre la zona de confort que vull compartir amb vosaltres. És d'Isidro Migallón, publicista i estudiant de psicologia i explica què és la zona de confort i com saboteja ell la seva a diari. M'ha agradat perquè  segueixo fent -com ell-  petits exercicis cada dia per sortir dels límits fixats per la rutina i el costum amb la finalitat conscient de treballar tot allò que està en la meva ombra, en la meva insconsciència; exactament tot allò que queda fora de la meva zona de confort. Es una altra manera de referir-se a treballar allò que fa por (sempre que siguis conscient que no n'hi ha perill real sinó por irracional). Per exemple, com jo treballo la meva por a mirar dins l'aigua . Aquests dies estic treballant la meva "alèrgia" a embrutar-me. M'he adonat que de forma rutinària i maniàtica evito determinades coses com caminar descalça per no embrutar-me els peus,  evito pelar patates directament sobre el marbre de la cuina i sempre faig

No es tracta d'un anunci, encara que podria ser-ho... Es tracta d'atrevir-se a canviar hàbits, de fer petites coses diferents per entrenar-se a pensar que també les grans ho poden ser. La caixa meravellosa que guarda totes les creences és una peça dúctil, malgrat que desconfiem d'aquesta idea. La idea de nosaltres, la idea del que som, la nostra identificació, és una construcció que creiem molt estable (sembla que així ho necessitem). Però no som el discurs continu que ens sona en el cap, no som la sensació de cansament del diumenge al vespre, no som la ràbia que ens recorre el cos quan fracassem -per "culpa" d'un altre, ni l'enfonsament depressiu quan la "culpa" és nostra. I què som? Una col·lecció de circuits entrenats per repetir-se (o no)? 50 bilions de cèl·lules ben associades? Una col·lecció de patrons de conducta? Un conjunt de pensaments...? Més enllà de la complexa relació entre persona- personalitat- cervell- pensament i consciencia.

Si d'aquestes vacances hagués de posar alguna cosa per sobre de l'altra, posaria l'aigua. La sensació de l'aigua fresca del mar, al matí, quan encara el sol no crema o la frescor de les tovalloles gelades per calmar la calor, a l'entrada del vaixell, després d'un dia tòrrid a Roma; aigua. Aquests són els records de l'aigua conscient o els records conscients de l'aigua. Però tenia ganes d'explicar-vos també els records inconscients. Records que m'han arribat em somnis després de treballar, d'atrevir-me i provar a vèncer, la por que a mi em fa l'aigua.  En una ostentació de tossuderia, he aconseguit enfonsar-me i tocar el fons d'una piscina o obrir els ulls en 15 metros d'aigua de mar... no rieu que jo encara tremolo :-)  Però d'aquest treball conscient he obtingut de retorn un grapat de somnis on travessava canals foscos, profunds i plens d'aigua i enlloc d'ofegar-me, de quedar-me afixiada, sortia amb la consciència d

Aquests dies d'estiu són per gaudir del tot, oi? Al menys per intentar-ho, per sentir el cos, per moure'l, per perdre's en tots els sentits. Ahir llegia de Mario Alonso Puig que el cos és l'incoscient. Doncs em sembla que els dies d'estiu són per posar-hi d'acord amb ell. Ens retrobem al setembre, amb la mica de depressió corresponent a la nostra incapacitat de saber que tot final és un principi i tot principi és un final. Mentrestant, gaudiu i mireu aquest vídeo per recordar que res és impossible, fins i tot que jo estigui contenta el mes de setembre :-) Bon estiu!

 Aquest missatge és per explicar-vos històries perque els dies d'estiu, com fins i tot diu un anunci de Telefònica, són ideals per viure l'aquí i l'ara. El dilluns, per fí, vàrem fer una cosa de la qual feia temps que tenia ganes; arribar a la platja en bici i tornar!!! Confeso que m'havia agafat el bitllet 50-30 de ferrocarrils per si a Sant Boi, la meitat del camí Pallejà-El Prat,   havia de fer-me enrera i abandonar; però no va fer falta.  Els conills, que en altres sortides he vist per vintenes, no estan bojos i no en vaig veure ni un a les dues del mig dia, quan un sol de justícia feia més difícil el camí de tornada. Però, qui havia dit que això no era possible? Que fer 50 kilòmetres en bici, i a l'estiu, jo no ho podria fer? Sí, sí, segurament jo mateixa, en un atac radical de creences limitants. Em deia una bona amiga que tota excursió, cursa, aventura, és una experiència en si mateixa. Per a mi, cada dia d'aquests és com una meditació; em dedico a veure

Aquesta nit parlava amb una bona amiga i li deia que, d'una banda, n'hi ha les grans explicacions del món; de l'Univers més ben dit, perquè són grans històries de la Història que venen a dir que l'Energia que som és comuna i que el que som ho som en Comú. Però, de l'altra, de l'altra banda volia dir, és difícil treballar cada dia només amb les grans teories a la ma. Per exemple; jo ja sé que quan una persona em fa mal no és ella qui m'ho fa sinó la meva expectativa de que ella em tracti d'una altra manera (que diria la psicologia emocional). Jo ja sé que si alguna persona em fa ràbia, no és ella qui me la fa, sinó que posa en evidència tot allò que no sé i que vull amagar de mi mateixa (la Llei del mirall). Però, què faig amb la ràbia? Què faig amb els milions de minuts en que tantes persones, teòricament, poden ferir-me? Les grans teories , filosòfiques, són les pedres que expliquen l'origen del Món - i de la Vida- però, en la vida quotidiana es p

Ha estat un cap de setmana de convivència amb uns amics. N'he après moltes coses. He observat com m'ubico en un grup i n'he pres nota. He recordat les meves reaccions (no conscients?) quan els rols no estan clarament definits perquè són situacions de convivència  temporals. He rigut, he caminat, m'he rajat en intentar escalar una paret petita - va poder la por-  i vaig poder afrontar-la -per sobre del fred- per nedar en les aigües gelades del riu Matarranya. Tota una experiència -renovadora- per Sant Joan; gràcies a totes les persones que em fan de mirall, em puc mirar. I parlant de reptes, relacions entre persones i dedicar-hi temps a aclarir conceptes, m'ha agradat aquest article de'n Joan Garriga per proposar-vos-el com a lectura d'aquesta setmana. La forma en que resol una situació complexa en un taller i com aprofita la dificultat per crèixer em sembla tot un repte. Aquí el teniu .  Us suggereix algun comentari?